Un adéu a les Jornades amb triomf indiscutible de WikiLeaks

L’auditori de la Facultat ja estava quasi bé ple, fins i tot, mitja hora abans que és produís l’acte més important de les Jornades. Els estudiants anaven arribant a la sala i es barallaven pels millors seients.
En uns minuts, els conferenciants que en aquell moments entraven per la porta, es veien envoltats per un massiva pluja de flaixos. Centenars de fotografies es feien en aquell moment i el més buscat semblava ser el representant de WikiLeaks. El breu discurs introductori de Montserrat Filló silenciava l’aldarull generat pels presents.
Els primers premis eren pels estudiants de Blanquerna. Pío Vergès i Max Larruy eren els més guardonats i els seus companys presents a la sala, aplaudien amb fervor per donar-los l’enhorabona. Seguidament, gran quantitat de persones van abandonar la conferència deixant alguns espais buits.
Seguidament, el vicedegà de la universitat Joan Sabaté López, exposava el seu discurs i exaltava la participació de Julian Bravo en l’àmbit de la publicitat, concedint-li el Premi Extraordinari Blanquerna. L’emotiu discurs finalitzava rendint tribut al convidat citant : “ te debemos más que un premio”.
El recent guardonat va iniciar el seu discurs amb dificultats com a conseqüència de l’emoció pel seu reconeixement. Un discurs dens però molt complet, on feia una explicació sobre l’evolució de la publicitat, els valors transmesos per aquesta i la implicació de la dona en el món laboral de la comunicació. El ponent va donar per finalitzat el seu discurs, i la seva complicitat amb el públic va ser tal, que va rebre una llarga ovació.
Un altre professor de la facultat va ser l’encarregat de dirigir el discurs posterior d’un premiat. El llicenciat en sociologia de la comunicació Joan Sabaté i Salazar va justificar les raons per les quals, WikiLeaks era la guanyadora del Premi Blanquerna de Comunicació. Joan Sabaté compartia les claus de l’èxit del premiat tot dient: “premiamos a WikiLeaks por su poder democratizador i por defender la transparencia del periodismo” . En aquell precís moment un cúmul de gent va retornar a la sala per tal de no perdre’s ni una paraula del representant de l’organització.
El convidat Kristinn Hrafnsson, representant del WikiLeaks des de setembre de 2010, iniciava el seu discurs, agraint l’important premi de la universitat. També lamentava la falta d’assistència del creador de l’entitat, Julian Assange. L’evolució del seu discurs va orientar-se a l’exemplificació d’algunes accions de WikiLeaks com per exemple la publicació d’un vídeo de l’assassinat de periodistes a Bagdad al juliol de 2007. Finalitzant el seu discurs, va aconseguir fer riure a la gent donant les gràcies en castellà i disculpant-se posteriorment per la seva dicció.
Finalment, el degà Miquel Tresserres va tancar l’acte donant les gràcies als convidats i als estudiants per assistir. “Confieu en vosaltres” va ser l’aportació final del representant de la facultat per donar ànims a tots els presents.
En pocs minuts, aquell acte tan multitudinari és reduïa a quatre persones mal contades, que arreplegaven els seus escrits. En aquell moment vaig tenir clar que era el moment d’abandonar l’escena.

jorge Muro

Sempre "on fire", Repte Superat

Avui dijous, després de dies de pluja i nervis, sembla ser que el dia ha passat d’una manera diferent a la resta.

L’equip de The Twelve hem deixat de banda els nervis , i aquest matí estàvem més relaxats i amb ganes de donar-ho tot encara amb més força per poder així, acabar amb aquesta etapa i projecte d’una manera totalment eficaç, creativa i divertida.

Aquest matí, com cada dia, ens hem dividit per assistir a les diferents conferències que hem cobert i de les quals en trobareu més informació rastrejant per aquí, el nostre blog. La veritat és, que The Twelve ha experimentat un canvi molt gran des del primer dia. Hem passat per diferents etapes en tan sols 3 dies, vam passar d'un dia de tempesta, foscor i nervis a un segon dia ennuvolat, amb una mica més de llum però, encara faltava l’esprint final. I aquesta cursa de velocitat i glòria creiem que ha estat avui, on el dia ha estat primaveral acompanyat per un sol que ens a enlluernat en els moments de treball a la redacció i ens ha fet gaudir d’un millor dia.

Els membres de The Twelve hem rigut, hem cantat, hem recordat moments, n’hem creat de nous, els hem fotografiat per tenir-ne un record i sobretot ens hem divertit. Tot això sense deixar de banda el que realment ens ocupa les hores: redactar per informar-vos en cada moment sobre aquestes mogudes Jornades Blanquerna 2011.

Aquí acabem aquest projecte que ens ha posat a prova durant tres dies intensos on a part de conèixer una mica més el que és ser periodista, fotògraf, editor, director, redactor... etc, ens n’hem adonat que treballar en grup no sempre és fàcil. Però com ja vam dir les piles del grup mai s’esgoten i hem seguit en marxa fins ara que hem fet l’esprint per tal d’arribar a la meta.

En nom de tot el grup , gràcies pel vostre suport!

Judith Fernández

Pa Negre: behind the scenes

Durant aquestes jornades hem pogut parlar amb Lázaro Caredas, un actor principiant que ha participat en el film català que ha triomfat als Goya, Pa Negre. Durant l’entrevista ens ha explicat la seva experiència en el rodatge i com un jove pot compaginar la seva carrera artística amb una carrera universitària com arquitectura.

1- N’havies sentit a parlar de Pa Negre com a llibre abans de que et proposessin el guió de la pel·lícula?

No, del llibre no, però d’Emili Teixidor si.

2- Com veus l’evolució del cinema català? Pot ser aquesta una pel·lícula que marqui un abans i un després en el cinema català degut al seu triomf als Goya?

En quant a l’evolució del cine català, la veritat és que no sé en quin punt estava abans. Però és la primera vegada que una peli catalana triomfa tant als Goya així que suposo que significa una bona evolució! No se si marcarà un abans i un després, però espero que d’ara endavant es farà una mica més

de cas al cine català. En tot cas segur que ha sigut una bona publicitat.

3- La teva interpretació en el film t’ha fet madurar com actor? Has tingut alguna mena de dificultat per

assumir el teu paper?

Si per madurar entens créixer i aprendre, llavors si. No he tingut massa dificultat a l’hora d’assumir el meu paper, això si, alguna que altra escena ha sigut més difícil de rodar que el que estava previst.

4- Després d’aquest treball,estàs treballant ja en nous projectes ?

De moment no tinc cap projecte previst a curt termimi, això si, he fet alguns càstings dels quals no tinc massa noticies de moment! Igualment ara mateix estic intentant concentrar-me més en els meu estudis.

5- Dedicar-se a la interpretació sembla fàcil a ulls dels espectadors. Quina creus que és la major complexitat de la teva professió ?

Sembla molt fàcil? (riu) Crec que la major dificultat és transmetre unes emocions i uns sentiments que realment no son teus, i fer-ho de manera que sigui creïble pels espectadors. Es a dir, ser el més realista possible.

6- D’on prové el teu interès en el món de la interpretació? I quan et vas adonar que seria el teu futur?

Fa molts anys que m’agrada la interpretació, i més específicament el teatre; des de petit vaig fer obres de teatre amb les classes de p3 i primària, i em va agradar molt... Després al arribar a Barcelona, hi havia classes a la meva escola i hem vaig apuntar.Des de llavors només he deixat de fer teatre un any , i de fet ho vaig trobar a faltar, i ara mateix també.

De moment encara no m’he adonat de tal cosa, ja que no visc d’això ni molt menys. Clar que m’agradaria poder viure d’aquesta professió, però soc molt escèptic respecte això i per aquesta raó estic estudiant ara mateix.

7- Com valores l’esforç que han fet els teus companys guardonats amb el Goya de millor actor i actriu revelació ?

Realment aquest dos s’han esforçat moltísim. Sent tan petits i treballar tants dies en un rodatge és molt difícil encara que no ho sembli. Penseu que el Francesc tenia rodatge cada dia, i això va amb el text que has d’aprendre, les moltes hores de rodatge que sovint s’allarguen, etc. Sense comptar que no són adults i l’esforç psicològic que has de fer per interpretar un personatge que no te res a veure amb tu.

8- Com ha reforçat la teva professionalitat treballar sota la direcció del director Agustí Villaronga?

Sempre està molt bé conèixer diferents formes de treballar, ja que t’has d’adaptar tu i això sempre et fa créixer i tenir més experiència, sense comptar que Agustí és molt bon director i sap perfectament què fer i què dir per treure’t el que vol que treguis.

9- Creus que el cinema català s’està guanyant una bona reputació en el panorama internacional cinematogràfic?

Segur que Pa Negre amb l’impacte i la repercussió que està tenint ajuda a la bona reputació del cine català. Ara, no se si als Estats Units s’ha estrenat i si la gent diferencia molt bé Espanya de Catalunya. I el mateix per França, Anglaterra, Alemanya, etc.

10- Quin és el teu gènere predilecte com espectador? T’agrada el producte que ofereix Hollywood?

No tinc cap gènere predilecte, m’agraden les bones pelis. Evidentment, Hollywood ofereix molta quantitat de producte i per això es normal que hi hagi de tot. Ara be, les pel·lícules molt comercials en general no m’agraden massa.

11- A títol personal com penses que afecten les crítiques i valoracions dels professionals i del públic en general?

Crec que depèn bastant del lloc on provenen les critiques. Evidentment sempre t’alegres al sentir una bona crítica. I una mala critica, doncs depèn, si es constructiva o no, i també depèn del to. Però crec que en general sempre pots aprendre de les critiques que et fan.

Jorge Muro, Judith Fernàndez i Alejandra Pont

La facultat de comunicació dins del barri

Reportatge de theTwelve:

Oriol Plana

Poca distància entre el rebuig i el bonisme

L’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, i el Dr. Norbert Bilbeny han comparegut avui, últim dia de les jornades de Comunicació Blanquerna, a l’auditori de la facultat.

Això es deu a que a les 14:00 h s’ha dut a terme la conferència: La mirada Europa de l’altre: integregració vs. Inegrisme.

Tot i semblar que la controversia estava servida entre els dos conferenciants, degut al seu posicionament polític, hem constatat que no hi ha tanta distància entre els seus criteris.

Segons Jordi Pujol, hi ha dues maneres de veure la integració; el rebuig i el bonisme. El rebuig s’acostuma a atribuir a la gent de dretes mentre que el bonisme a la d’esquerres.

Norbert Bilbeny , que defensava un bonisme gairebé extrem afirma que cal crear clima de benestar entre els autòctons i els nouvinguts. Un cop assolit aquest objectiu cal entrar en l’adaptació lingüística i cultural del territori.

Tot això s’ha de tenir en compte per aconseguir un accés just per a tothom a les oportunitats que sorgeixen en una societat avançada. Segons el doctor Bilbeny, la manera més adient d’aconseguir-ho és millorant el sistema educatiu, tant el pirvat com el públic.

Jordi Pujol, que ha acaparat tota l’atenció dels espectadors de la conferència, ha explicat el seu punt de vista a través d’un incontable nombre d’anècdotes que havia viscut durant la seva vida. L’expresident ha afirmat que el fet que el bonisme estigui ben considerat per part de la societat catalana es deu a diversos aspectes: a l’església i les parroquies i al PSUC i al seu sindicat (CCOO).

El torn de preguntes s’ha caracteritzat per les llargues respostes de Jordi Pujol que no han permès que tots els alumnes tinguéssin temps per formular les seves preguntes.

Un cop finalitzat l’acte els mateixos convidats s’han adonat que amdos punts de vista són molt propers.

Oriol Plana

Valors i creativitat a la pantalla

Creativitat i compromís social ha estat una de les últimes conferències de les Jornades Blanquerna. A les 16:30 de la tarda la moderadora Carme Basté obria el tema parlant de la creativitat en els projectes audiovisuals. Per tal de defensar l’acte s’han escollit uns convidats molt endinsats en el món de l’audiovisual. En primer lloc Carles Bosch, director del cinema documental bicicleta, cullera, poma. També Félix Fernández de Castro, director de la pel•lícula Maria i jo. I Miquel Garcia, més vinculat a la televisió, cap del departament de Nous Formats de TV3.

La conferència s’ha estructurat en forma de diàleg. La moderadora s’ha dirigit un per un amb preguntes que els afectaven individualment. Ha començat preguntant a Carles Bosch, com ja he dit abans director de cinema documental i també periodista. La pregunta ha estat senzilla; És bicicleta, cullera, poma el cinema documental que t’ha complicat més la vida? Carles Bosch ha respòs que si, que la seva obra sobre l’alzheimer ha estat un esforç excessiu, ja que s’ha trobat amb problemes davant la productora. Aquesta tenia una escala de valors molt diferents a la seva i això ha estat una dificultat molt gran per ell. Seguidament ha allargat la resposta parlant de la seva producció, de com va sorgir la idea i com la va traslladar a la pantalla. Durant el seu discurs ha parlat amb una gran admiració cap al protagonista del seu treball, Pascual Maragall.

La següent pregunta de Carme Basté ha set per Miquel Garcia; La televisió i la creativitat s’avenen? El que el convidat ha dit és que existeixen moltes maneres de fer televisó, algunes més creatives i d’altres menys. La majoria de les cadenes privades el que busquen actualment és tant sols entretenir i això no hauria de ser l’únic objectiu de la televisió. El més necessari és informar, i no fer espectacles absurds que no aporten res ni èticament ni socialment. Ha posat l’exemple de les 128 denúncies que s’han fet a les televisions privades per vulnerar l’educació infantil , el pitjor és que les cadenes no n’han fet gens de cas.

L’última pregunta plantejada la ha respòs el publicista i creador de la pel•lícula Maria i Jo, Félix Fernández de Castro ; havent-te dedicat tota la vida a la publicitat t’ha suposat una gran dificultat realitzar aquesta pel•lícula? El director ha comentat que va escollir aquesta novel•la perquè es va enamorar de la història, la d’un pare i el seu fill autista. Una novel•la escrita en forma de còmic dramàtic que explica la història amb un tò una mica irònic. La obra, escrita pel pròpi pare, ha estat traslladada per Félix Fernández de Castro

a la pel•lícula.

S’ha parlat de la solidaritat de mostrar programes educatius per televisió i cinema. Sobretot en el cas dels documentals el frau hauria de ser durament penalitzar, ja que es tracta de un projecte educatiu, que d’alguna manera ajuda a la cohesió social, i que si es trenca la il•lusió utilitzant actors en comptes de personatges reals els documentals desapareixeran.

A més s’ha continuat parlant de la creativitat, entre els tres convidats s’han posat d’acord en afirmar que la creativitat és un deure per tots els que llencen missatges al públic, els comunicadors.

Estrella Dorca

Oportunitats per a TOTHOM

La comunicació com a motor d’impuls social ha sigut la ponència que ha presentat Marcel Invernon, ex alumne de la facultat i Online Campaign Responsible de la Obra Social “ La Caixa.” Ha introduït amb breus paraules els dos protagonistes: Montse Blanco, cap de publicitat i Dani Zafra, director de màrqueting de la Fundació Obra Social “ La Caixa”.

Per iniciar la conferència, Dani Zafra ha fet ressò en que la societat és qui promou aquest impuls social i que, l’Obra Social “ La Caixa” es centra en les ONG’s. Aquestes ONG reben una sèrie de recursos dels quals n’han de destinar alguns a la comunicació per tal d’obtenir ,en un futur, major nombre de recursos; com ens deia Zafra: “Si no haces comunicación, nunca llegarás a nada nuevo, por eso hay que ir renovándola.”

L’objectiu principal d’una ONG és sensibilitzar i informar-nos de la problemàtica a través de missatges. Ens han presentat dues campanyes que actualment estan en marxa, com és “Pastillas contra el dolor ajeno” de Médicos sin fronteras i Amnistia Internacional (AIC) en contra del tràfic de dones.

La Obra Social “La Caixa” està creada per assolir l’objectiu de donar oportunitats a les persones discapacitades a través d’ajudes socials. Solidaritat, integritat, humanisme i transcendència són els valors que la entitat social defensa per sobre de tot amb la voluntat de ser transformadors en tots els seus projectes. Gràcies a aquest departament de publicitat i marketing, actualment gràcies als 18 membres que la obra social ha adquirit des de 2004, es donen a conèixer i s’intensifiquen els projectes.
Dient-ho en paraules clau, l’entitat intenta fomentar la inserció laboral de persones discapacitades a través del programa de Responsabilitat social col•lectiva (RSC), on una persona ajuda i capacita a una discapacitada que en un futur serà insertada en un lloc treball.

A continuació, els convidats ens han presentat algunes de les campanyes que han creat i que han dut a terme amb la col•laboració d’altres entitats socials. Aquests projectes sota el títol de Historias con Alma mostren la situació de la persona discapacitada sense ser agressius en el fet, és a dir amb sensibilitat.

Algunes de les campanyes produïdes són: Haití, després de la catàstrofe, la obra va arribar-hi en servei d’emergència i va destinar mig milió d’euros a una primera recuperació del país. Caixa Pro-Infància en contra de la pobresa en el quart món, on a través d’ajuda assistencial, alimentícia, de sanitat i socioeducativa tenen l’objectiu de millorar la situació de menors entre 0-16 anys. Una altra ha sigut la recollida d’aliments i la CiberCaixa Solidaria. Aquesta última és un projecte que juntament amb l’administració pública tracta de reforçar el col•lectiu amb la implantació de material, personal i projectes que els ajudin de nou a refer-se i aprendre. A partir d’aquí s’han fet espots publicitaris demostrant sense ficció el que fomenta la campanya.

La Obra Social “La Caixa” ha acabat la presentació amb unes paraules: “la història continua...”, amb les quals ens han citat alguns dels seus nous projectes i han deixat clar que seguiràn lluitant per millorar les oportunitats dels que no poden accedir-hi per ells mateixos.

Judith Fernández

Es necessita alguna raó per ajudar algú?

L'obra social Fundación La Caixa és un projecte solidari que té com a objectiu ajudar a la societat i contribuir en el progrés de les persones més vulnerables i amb menys oportunitats.
El projecte es basa en uns valors molt clars: la solidaritat, l'integrisme, el respecte i la dignitat.

Aquesta tarda es durà a terme a la Facultat de Comunicació Blanquerna una de les darreres conferències de les jornades d'aquest any 2011, La comunicació com a motor d'impuls social.

A continuació presentem una de les campanyes més explicatives de la fundació.

Cristina Casaprima

L'humor se'n riu de la estupidèsa humana

Últim dia de les jornades Blanquerna a la Facultat de Comunicació. Amb un ambient distés i relaxat s’ha dut a terme una de les conferències amb més expectació del matí de dijous.
Sergi Pàmies, escriptor i crític televisiu, Llucià Ferrer, radiofonista d’algunes de les emissores més importants de Catalunya com RAC 1 i Toni Mata, coordinador de guió del programa d’Andreu Buenafuente han sigut els tertulians de la taula rodona organitzada a l’Auditori.
Amb col•laboració de Joan Tharats, professor de la facultat, s’ha iniciat una tertúlia centrada en la relació entre els valors de la comunicació i l’humor.

A l’inici de l’acte els tres convidats han coincidit en afirmar que l’humor és una bona manera de maquillar la ignorància, però que no s’ha d’oblidar que serveix com un recurs primari per fer parodia del nostre dia a dia.

L’humorista ha de tenir la capacitat d’anar més enllà en els seu gags i monòlegs, forçar una mica les coses i informar als espectadors des d’un punt de vista diferent.
Toni Mata des de la seva experiència com a guionista d’un dels programes de més audiència de La Sexta ha volgut apuntar que l’humor té l’oportunitat de comunicar coses que el altres no poden i que és molt important tenir clar que darrere dels acudits sempre hi ha un missatge. ´´Es important tenir en compte els valors. S’ha d’aprofitar l’oportunitat de transmetre un valor inspirador que provoqui plaer a les persones, de manera que oblidin els problemes del dia a dia”.

Sergi Pàmies i Llucià Ferrer han discernit en aquest aspecte i han mostrat la seva visió més pessimista respecte a l’humor i la seva evolució. “ Tothom creu que pot fer humor i que tot s’hi val a la hora de fer gràcia”.
Mostrant diferents arguments han volgut criticar l’actual situació d’aquest gènere, denunciant que moltes de les cadenes més importants, ja no tenen en compte la qualitat dels seus programes sinó les hores de televisió que ocupen.
Cal destacar que al final de la conferència d’aquest matí, els tres convidats fent servir l’exemple del programa de televisió de TV3, Polònia, han volgut deixar clar que els humoristes no són analistes polítics. Volen mostrar als espectadors una visió crítica de les coses que passen al món però sempre vigilant els límits de l’humor.

El món de l’humor no està tan allunyat dels valors de la comunicació, tot i que és un error creure que els dos han de seguir un camí paral•lel. Els temps estan canviant però aquest gènere segueix sent una banalització de la realitat i una manera de treure ferro i importància als valors de la realitat.

Cristina Casaprima

El meu nom és Kimbo

Diu una llegenda africana que hi havia dos nens que eren amics inseparables. Un dia, un d’ells es va posar malalt. Llavors, el seu amic li va dir que canviessin els seus noms, així quan el destí vingués a buscar-lo no el trobaria. El nen malalt es va curar.

Amb motiu de la conferència d’aquest matí “Posant la marca al servei de la causa”, voldríem fer èmfasi d’una campanya de la que han fet avui un breu apunt: “Mi nombre es Kimbo”. Aquest projecte es suma a la lluita contra la mortalitat infantil i proposa que cadascú de nosaltres ens posem en la pell dels nens de països en desenvolupament. Consisteix en canviar-te al teu nom per el de Kimbo, com diu la llegenda, per tal de salvar als milers de nens que moren cada dia per les seves condicions de vida.

La majoria de nens d’aquests països no tenen accés a uns drets bàsics com la salut o una nutrició adequada. I es per això que UNICEF s’esforça dia a dia amb l’ajuda de personalitats com Pau Gasol. El jugador de bàsquet va protagonitzar el vídeo de presentació del projecte aconseguint mobilitzar a més de 32.600 persones, 100 personatges públics i 200 empreses i organitzacions. Tots ells ja s’han convertit en Kimbos.

I es que utilitzar el poder que tenen personatges de l’altura de Pau Gasol per influir en les accions de les persones és una de les millors armes per entrar al cor de la gent i aconseguir que es solidaritzin amb la causa.

Alejandra Pont

Riure és vida

Font de la imatge: Google

Relacionat amb la conferència Valors tractats amb Humor ens agradaria fer èmfasi en com afecta l’humor a les nostres vides.

Existeixen molts matisos de l’humor en els que mai ens hem parat a pensar. Un estudi ha constatat que els infants estan molt més disposats a riure que els adults. Un nen riu uns 300 cops al dia mentre que el promig de riures d’un adult no supera els 100. Sembla mentida que l’humor afecti a la nostra salut, però en cert punt si que ho fa. El riure és una mena de producte curatiu que fortifica el sistema immunològic del cos i redueix aquelles hormones que poden causar tensions. Parlant en un dialecte més científic, les endorfines són aquelles hormones que eliminem amb la felicitat.
L’èxtasi en el que entrem quan riem profundament ens aporta energia i vitalitat. També incrementa la activitat celebrar i s’activen molts músculs que normalment no es mouen. El més important però és que redueix la tristesa, per suposat, però també l’estrès i la depressió.

Aquests últims anys s’ha posat de moda la “risoteràpia”, una manera de millorar l’estat d’ànim i eliminar els bloquejos emocionals i físics utilitzant les rialles. No són les rialles tal i com les coneixem sinó que consisteix en aprendre a riure amb tot el cos.

Deixant d’una banda la part medicinal, el riure és una cosa molt curiosa, perquè hi ha accions o situacions que fan gràcia i altres que no? Cadascú té una manera diferent de veure les coses, tot depèn del caràcter de la persona, el seu estatus social, la seva cultura i la seva experiència en la vida. Tot i aquests elements que ens diferencien sempre hi hauran situacions absurdes que faran riure tant a rics com a pobres.

Havent vist tot el que ens aporta una sola rialla, és lògic pensar que ens hauríem de plantejar la vida d’una manera més intensa i plena d’emocions. I sobretot disfrutar de totes elles amb un bon somriure i deixant el pessimisme i la serietat de banda.

Estrella Dorca

Uneix-te per la infància

Tots hem vist el logo d’UNICEF escrit a les samarretes del barça, però sabem que és realment aquesta marca?

Aquest matí la coordinadora d’UNICEF, Joana Pérez, i la responsable de Màrqueting i captació de fons d’aquesta mateixa marca, Guiomar Todó, han exposat en que consisteix UNICEF i els seus valors. L’acte ha estat moderat per una antiga alumna de la casa, Miriam Nadal, que actualment treballa al departament de comunicació del FCBarcelona.

UNICEF és l’ agència de nacions unides per la infància, creada el 1946 amb l’objectiu de vetllar pels drets dels infants arreu del món. La seva forma d’actuació està dividida en 5 prioritats, situen com a més important la supervivència i desenvolupament de la primera infància. Una gran majoria d’infants moren abans d’arribar als 5 anys d’edat i UNICEF vol evitar-ho amb la seva actuació.

La conferència s’ha centrat sobretot en les aliances que manté la marca amb altres empreses, com per exemple amb el barça, i en com les capten. Les convidades han remarcat la importància que té vincular la marca a una imatge ja que permet arribar al públic d’una manera molt més potent a un sector molt difícil de captar.

El que han deixat clar és que aquest organisme d’àmbit privat ha aconseguit convertir-se en la imatge d’innovació, esforç i compromís. Una marca consagrada a més de 200 països del món a la qual s’han unit personatges de l’altura de Shakira, Orlando Bloom o Messi.

Alejandra Pont

Entrevista a Àngel LLàcer

L’actor, dramaturg i director teatral,Àngel Llàcer, ha dedicat uns minuts a la revista theTwelve per contestar a algunes preguntes i mostrar un cop més la seva manera de veure el món de la televisió .

1.La persona que veiem a la televisió reflecteix realment com tu ets?

La televisió és ficció, almenys des del meu punt de vista. La majoria de coses que he fet a la televisió les he fet per entretenir, per fer riure, amb un to humorístic, fent aquells crits que faig, que per suposat només els faig davant la càmera. Has de vigilar però, fer riure no vol dir tornar-se patètic, un cop ets patètic “l’has cagat”. El millor és quan em poso aquestes ulleres falses, canvio, hem transformo en un personatge amb la finalitat d’animar i fer espectacle.

2.Creus que la teva faceta com a director de Operación Triunfo ha afectat la teva imatge?

Depèn de la persones que m’estigui jutjant. La televisió té un gran poder sobre les persones. Aconsegueixes un prestigi o un altre depenent d’on surtis. A Catalunya em coneixen millor hi saben que no només sóc “ el freak que ha trabajado en OT” i potser a Extremadura només em veuen com el professor que cridava i donava suport als alumnes.

3.Creus que el canvi de director de Operación Triunfo ha afectat la audiència?

Si. La nova direcció s’havia oblidat d’entretenir, el que aportava OT era entreteniment i distracció, un programa per emplenar temps. Aquest cop faltaven moltes coses, a més de les coses que he dit també hauria d’haver set més divertit, tot i això les coses han canviat molt des de les anteriors edicions, tant el públic com el tipus de concursants. Els de la primera edició, per exemple, portaven una il•lusió a dins que ningú havia imaginat, sortir a la televisió començant des de zero es va convertir en un somni per molta gent, fer-se famosos d’un dia per l’altre era inimaginable.

4.De quin treball et sents més orgullós i perquè?

Jo en el teatre, ja que penso que és en el que es requereix més esforç. Per aconseguir estrenar una obra hi ha un treball previ. Per exemple, ara estrenaré una obra , una obra que no té res a veure amb la imatge que puc donar a alguns no? És una obra escrita per l’autor de Solo en casa fa deu anys, Macaulay Culkin. Narra la història d’un alumne de 15 anys i una professora que s’enamoren, i aleshores passen tota una nit a casa d’ella i fem com una coral amb l’amor, se’n van al llit i aquestes coses. És una obra molt emotiva que treure el juny en la que ja fa dos anys que hi estic treballant, s’ha de muntar bé , s’ha d’assajar, etc. Llavors clar, la satisfacció és molt gran, després pot sortit millor o pitjor, pot ser un èxit o un fracàs. Però la satisfacció de la feina feta és el millor, cosa que no passa a la televisió perquè, allà , arribo, em posen el micro i “ale”. Jo mai he arribat després de la televisió a casa meva tant satisfet com quan vinc del teatre. La satisfacció professional i personal s’aconsegueix amb l’esforç.

5.Els realities ara són la realitat de la nostra televisió, què tenen aquests programes que ens fan tornar adictes?

Els realities s’han convertit en un format que ha despertat tota l’atenció dels espectadors. Com ha quedat demostrat ara la gent busca “ el morbo”. Sempre agrada que hi hagi baralles, discussions. La gent vol acció, “cotilleo”.

6.Parlem de valors, però tu quins creus que són els que la televisió hauria de transmetre?

Jo no crec que la televisió transmeti valors. El que sé és que jo no he après d’ella, potser ha sigut per la meva educació, la meva família i amics. Però si hagués de destacar un valor seria el d’ensenyar a la societat la capacitat per esforçar-se.

Cristina Casaprima

Creuant l'equador de les Jornades

L’equip de The Twelve hem viscut el segon dia de les Jornades Blanquerna amb una organització molt millorada respecte el dia anterior.
Una hora abans de que comencessin les primeres conferències del matí el grup ens hem reunit per repassar, per últim cop, els treballs i les conferències que havíem de cobrir cada redactor durant el dia.
Hem començat amb les conferències de les 10 del matí; El cas Vueling i La convivència en les sèries de ficció. Dos conferències molt atractives per a aquells que estan interessats en el món del màrqueting en la primera i en el de la televisió en la segona.
Mentre dos de nosaltres assistíem a les conferències, la resta de l’equip s’ha dedicat a millorar el disseny i el contingut del blog. A més han continuant preparant el reportatge sobre el Raval que es publicarà demà a la revista.
Per la tarda, hem mantingut el ritme de treball, tot i que ens hem intercanviat els papers, els que assistien a les conferències ara es quedaven a la redacció. I els de la redacció han presenciat les conferències de la tarda: Showroom Entre el reportatge i el documental, Pastillas contra el dolor ajeno i Superats.

Estrella Dorca

“Tú te las tomas, otros se curan”

Els representats de Médicos sin Fronteras (MSF) han sigut els protagonistes de la conferència en la qual el tema principal de l’acte ha sigut el nou projecte que la organització està duent a terme i que s’anomena : “Pastillas contra el dolor ajeno”.
Marina Moreno, ex alumne de la Facultat i representant de Publicitarios Implicados, ha dirigit la ponència i ha introduït els tres convidats. Aquests eren : Andrea Aguilar, Responsable d’empreses i fundacions de MSF, Rafa Carrascosa, Responsable de coordinacions estratègiques de MSF i Jorge Martínez, Dissenyador gràfic i Director creatiu de Germinal Comunicación.

MSF és una organització mèdic-humanitària de nivell mundial que té com objectiu el salvament de vides arreu del món. “Somos la ambulancia del mundo” afirmava Rafa Carrascosa en el moment de definir la seva ajuda; i a continuació ha citat els valors en els que la organització es basa: neutralitat, independència, imparcialitat i humanitat. Aquesta ONG es caracteritza per atendre ferits i malalts víctimes de conflictes armats, de violència social i exclusió de l’atenció sanitària, de desastres naturals i per últim de malalties endèmiques i epidèmiques.

Aquestes últimes són la base del nou projecte on prenen protagonisme les malalties oblidades. Les més freqüents arreu del món són les sis següents: la malaltia de Chagas o més coneguda com mort sobtada, Kala azar, Tuberculosi, Malària, Sida i la malaltia de la son deguda a la picada de la mosca tse-tse. Segons les declaracions dels col•laboradors en la ponència aquestes malalties s’emporten la vida de moltes persones cada dia. Tal com Andrea Aguilar ens afirma: “un niño muere cada 42 segundos por Malària i 3 millones de muertos al año a causa de estas enfermedades, lo que significan 8 mil personas cada dia ya que no pueden acceder a la medicación”.

El projecte “Pastillas contra el dolor ajeno” són unes caixes de medicaments que contenen 6 caramels de menta que simbolitzen les sis malalties oblidades i les pastilles contra del dolor aliè. En l’interior de la capsa hi ha un prospecte on la organització MSF explica els motius del projecte,intenta sensibilitzar i captar la nostra atenció. Tot el projecte es va començar a crear dos anys enrere fins que el 11de novembre de 2010 es va presentar a l’Academia de Cine de Madrid, després de ser aprovat pel Ministeri de Sanitat i les Conselleries de Sanitat de totes les Comunitats Autònomes.

La campanya va començar amb Jorge Martínez com a creatiu publicitari.Amb ell s’han creat vídeos i espots promocionant aquestes pastilles que no tenen cap efecte físic sobre la persona però que ajuden a qui realment ho necessita. Els anuncis, com a innovació de Médicos sin fronteras, estan protagonitzats per famosos de la televisió, l’esport, la música, etc. La idea es basa en presentar persones malaltes a través de persones influents i col•laboradors amb el projecte, on aquests estan en segon pla i explicant la malaltia dels principals protagonistes.

Cal destacar l’espot més important de la campanya protagonitzat per l’històric director de cinema espanyol, Luís Garcia Berlanga. Amb aquest últim espot, la campanya s’ha sentit privilegiada.

En definitiva, Médicos sin fronteres es senten orgullosos de poder conscienciar a la societat i obtenir bons resultats amb els seus projectes, i seguiran lluitant perquè cada dia es puguin salvar més vides amb l’ajuda de tots.

Judith Fernández

Vivint un Show de Truman

En els últims anys els reality show han anat guanyant terreny en el món de la televisió. S’han convertit en una peça indispensable per les cadenes de televisió desplaçant les series de ficció i posicionant-se com un producte estrella.

El primer reality que es va presentar a Espanya va ser Gran Hermano l’any 2000 procedent d’Holanda. A partir d’aquí aquest format ha inspirat desenes de programes de telerealitat, tals com Supervivientes, OT, Las Joyas de la Corona, La granja, etc... Aquest tipus de programes es basen en retransmetre televisivament la vida d’una sèrie de persones les 24 hores del dia amb l’únic objectiu de guanyar diners. La vida d’aquests tipus de persones que es dediquen a vendre la seva intimitat s’ha convertit en el dia a dia de molts espectadors.

On es troba el límit entre la realitat i els realities?

Cristina Casaprima i Alejandra Pont

Un mitjà de cap a caiguda

Superats! La cultura de l’esforç a la televisió és el títol de la conferència que probablement ha tingut més assistents de les jornades. La presència d’Àngel Llacer , actor i presentador conegut per les seves participacions a la televisió, i dels altres dos convidats Víctor Amela, crític televisiu i la doctora Carme Farré ha fet d’aquesta xerrada un discurs distes i àgil.

El moderador, Ferran Sáez, ha estructurat l’acte a partir de la formulació d’una sèrie de qüestions que els convidats s’han encarregar de respondre, cadascun des del seu punt de vista i en la majoria de les ocasions sense posar-se d’acord.

Els conferenciants han obert el tema fent unes aproximacions genèriques, enfocades sobretot al món televisiu i els valors que aquest ens transmet. Carme Farré opina que l’assimilament dels nostres valors son un pacte, es a dir, que allò que la televisió ens transmet s’ha d’interrelacionar amb altres valors com els que la nostre família ens aporta per exemple. Àngel Llàcer també ha apostat per la idea del pacte i ha afegit que nosaltres decidim què veiem i per tant quins valors volem captar i quins no. Per tancar aquesta breu introducció Víctor Amela s’ha posicionat en una postura molt diferent. Al veure la televisió sense adonar-nos-en ens alimentem d’una sèrie de valors que involuntàriament transmeten els programes.

La pregunta plantejada pel moderador que més polèmica ha creat, ha sigut sobre la veracitat o falsedat dels programes de televisió que consumim avui en dia. Víctor Amela i Àngel Llàcer han tingut opinions contràries, mentre que el crític televisiu deia que la sal dels programes no es basava en la seva veracitat sinó en el misteri i la incertesa de no saber si es real o no el que veiem, el professor de teatre ha dit que fa pena no saber si una cosa es real o no. A tot això, Carme Farré demanava veracitat en la programació televisiva.

Un altre tema que cal destacar seria la final anticipada de OT. Els tres conferenciants han coincidit en que ha sigut el resultat d’una gran falta d’emoció, entreteniment i diversió. Víctor Amela també ha afegit que en aquesta edició feia molta falta un Risto.

Al llarg de l’acte han sortit diferents exemples de programes i de cadenes de televisió, com Sálvame o AR. Aquests programes transmeten el valor de l’ignorant, es a dir, venen la imatge de persones orgulloses de ser ignorants i per això molta gent s’identifica amb ells.

El que han deixat clar es que la televisió és un mitjà de capa caiguda, té els dies contats. Internet s’ha convertit en el focus principal de comunicació de masses, per això calen noves formes d’entreteniment, i Víctor Amela ja ha introduït un nou model de programa televisiu, Víctor Amela Channel. Aquest nou format consisteix en gravar-se a si mateix durant el seu dia a dia.

Alejandra Pont

El cinema documental és rendible

Documental: Film que no és de ficció i té una finalitat informativa, cultural o didàctica.

Com bé han dit els ex-alumnes, allunyar-se del cinema de ficció i centrar-se en el cinema de realitat implica no dependre d’un gran pressupost i, per tant, obtenir bons resultats sense invertir grans morterades de diners.

Això és el que han fet els dos grups que van assistir, fa un i dos anys, al seminari de cinema documental de la Facultat de Comunicació Blanquerna, escollint una finalitat, cultural en el cas del “Lux, Lucis” i didàctica en el de “l’Eutrapelista Pedrals”, i treballant amb molt contingut audiovisual. És això el que els ha dut a guanyar diversos premis en festivals de cinema d’arreu de l’estat.

El documental “l’Eutrapelista Pedrals” es va vendre a Tv3 perquè aquesta cadena era la principal font d’influència pels qui van dur a terme el projecte. El film és un seguiment al músic i poeta Josep Pedrals, on explica la seva filosfia, la seva manera de fer i les seves passions.

Per altra banda, “Lux, Lucis” es basava en la idea de fer entendre a l’espectador el què és exactament la llum. Fer un anàlisis d’aquesta desde diferents punts de vista culturals, és la manera de fer que l’espectador s’adoni que la llum és un fenomen que  té molt contingut per tractar.

Tot i no ser tan popular com el cinema de ficció, aquests films ocupen una part important de la programació de les cadenes de televisió, desmentint així, que la televisió prioritza els programes abominables, sense contingut intel·lectual i cultural, davant dels que realment valen la pena.

Bones vibracions pels alumnes de cinema i televisió que tinguin en ment dedicar-se a aquest gènere cinematogràfic.

Oriol Plana

Flying hoy means vueling

Com desenvolupar els valors d’una marca és el que ens han mostrat avui a les 10 del matí el director de màrqueting de Vueling, Lluís Pons i la supervisora de comptes de l’empresa de publicitat SCFP, Eva Mollet amb la conferència El cas Vueling.

L’acte ha estat introduït per Eva Mollet,que ha presentat el cas Vueling parlant de les característiques d’aquesta marca. Com ha dit la supervisora de SCFP, l’avenç d’aquesta marca ha estat impressionant, ja que és una empresa de tant sols sis anys, que ha aconseguit posicionar-se entre les més valorades. Seguidament Lluís Pons ha resumit la història de la marca Vueling d’una manera excepcional, mostrant-nos com funcionava la marca i com ha anat evolucionant al llarg d’aquests sis anys.

Durant el seu primer any, Vueling viatjava tant sols a 6 ciutats arreu d’Espanya, actualment viatja a 50 ciutats i disposa de més de 100 rutes per Europa. La companyia aèria va ser la primera en realitzar vols low cost a Espanya i va tenir un èxit rotund. La manera de fer-ho va ser simplificar tots el elements possibles per tal de baixar els preus dels bitllets.

Sent una empresa basada en el low cost hi ha gent que desconfia a causa de les retallades que es fan en alguns sectors i no s’atreveix a fer aquesta mena de vols. Per contra, Lluís Pons ens assegura que l’empresa és del tot segura ja que utilitza avions completament nous, que són més segurs i alhora més fàcils de mantenir, i pilots veterans.

El procés de donar-se a conèixer és molt interessant. Vueling va començar de zero l’any 2004. La marca buscava un nom que no fos castellà ni català i que tan sols mostrés el que era, sense pretensions. Aquests eren els seus valors; eficiència,inconformisme, rapidesa i comprensió de cara al client. Van pensar en un nom que provoqués una reacció interessant, que fos fàcil de recordar i sobretot que lligués amb el .com. De totes aquestes condicions en va sortir el nom Vueling,el mig espanyol mig anglès li donava un toc modern i enginyós.

Un cop es va escollir el nom, la imatge corporativa que es va associar a la marca van ser els sis colors del Parc Güell de Barcelona, fent una mena de referència a la ciutat. El que volia la marca era mostrar-se jove, àgil i propera als consumidors, la seva web ens tracta de “tu” i ens fa més propers a ells.

Van aconseguir arribar a tothom gràcies a la seva incorporació en les xarxes socials. El seu logo en forma de núvol ens transmetia novetat, i per primer cop els bitllets d’avió s’aconseguien a través de la web. També era una mostra de vitalitat i diversió organitzar eventualitats, moltes d’aquestes sorpresa i a dalt de l’avió. Xous memorables per als passatgers com David Guetta o el Liceu interpretant els seus temes pels passadissos de l’avió, també desfilades de moda i fins i tot el Cirque du Soleil. Aquesta marca tant moderna com és Vueling llençava campanyes de publicitat molt interessants i atractives amb un toc d’humor.

Per concloure l’acte Lluís Pons ens ha parlat de el que pensàvem fa uns anys, i és que no crèiem en vols barats i amb estil, no ho veiem rentable, i per art de màgia va a apareixia una companyia que ho va aconseguir i ho continua aplicant.

Estrella Dorca

Més enllà de la ficció

Què hi ha de nou en el món televisiu? Són les sèries de ficció realment un reflex de la societat actual?
Aquest ha sigut un dels temes centrals que s'han tractat a la conferència d'aquest matí, en la que han participat, Núria Garcia, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, Francesc M. Lòpez periodista i director del programa Somos Cortos de Televisió Espanyola i Carmen Fernández Villalba, escriptora i guionista de la sèrie de televisió Infidels.

Carmen Fernández Villalba ha volgut desmentir a l'inici de l'acte els falsos rumors que apuntaven que el final inesperat d'Infidels s'havia produït per motius polítics i per la pressió de l'actual govern de Catalunya.
La polèmica va sorgir a les xarxes socials i es parlava d'una disconformitat per part d'Unió democràtica davant del model de família que es presentava a la sèrie. La seva guionista ha volgut deixar clar que aquesta producció pragmàtica i representativa s'ha acabat per motius econòmics i argumentals. TV3 volia donar entrada a noves sèries evitant d'aquesta manera que l'argument d'Infidels es convertís en un "culebró".

A partir d'aquí, Núria Garcia s'ha referit als dos grans canvis que han ajudat a que les sèries de ficció tinguin un gran èxit en el món televisiu .El primer ha sigut l'augment del nombre de cadenes que han permès multiplicar els suports per publicar aquests tipus de produccions. Actualment, ens trobem davant d'un escenari on el consum de televisió ha canviat.
Com ha afirmat Francesc M. López seria un error creure que tot el que aporten actualment les sèries de ficció és una novetat i que són un reflex calcat del que són les relacions de parella o de les famílies en els temps actuals. "Les produccions d'avui en dia només han intentat fer un pas endavant i han volgut mostrar les relacions afectives entre diversos membres d'una família. Es tractaria només d'una aposta pel risc."

Per finalitzar l'acte, els tres col·laboradors de la conferència han reflexionat sobre alguns dels estereotips que es presenten des de la ficció.
Carmen Fernández ha afirmat que les sèries de televisió són un experiment avançat de la cultura popular dels nostres temps. Els estereotips de les sèries ajuden als espectadors a identificar-se amb els personatges, convertint-los en part de la seva vida. "Els estereotips actuals trenquen amb una sèrie de tendències."
Els tres convidats han coincidit en apuntar que la ficció i la informació són les que creen un impacte a les nostres vides.
Actualment ja no interessen els herois,la gent busca personatges propers amb els que es puguin identificar.

El món de la ficció està canviant al mateix temps que ho fa la realitat.

Cristina Casaprima

Suport fotogràfic: Jorge Muro

Médicos sin fronteras i el seu nou projecte

A les 16.30h a la Facultat de Comunicació Blanquerna, Médicos sin fronteras ens farà una presentació del seu nou projecte dedicat a l’ajuda humanitària per les malalties i els malalts oblidats d’arreu del món. Pròximament us informarem sobre el projecte. A continuació, podeu veure un dels videos explicatius de la nova campanya.

Judith Fernández

Poc després de sortir de la facultat

Avui a les 14:00 h es durà a terme la 2ª sessió de "Showroom: Entre el reportatge i el documental: visions híbrides de la realitat", amb Lux, Lucis i Leutraperlista Pedrals com a documentals sel·leccionats.

Entrarem en el treball d’aquests ex-alumnes i investigarem quin és el futur que els hi espera als alumnes de Cinema i Televisió d’aquesta facultat.

Podreu tobar més informació sobre aquesta conferència en les publicacions d’aquesta tarda.

Oriol Plana

Primera hora, tot apunt

Els reporters de la revista theTwelve estan, desde les 10 del matí, cobrint tots els actes de la Jornada d’avui per tal que estigueu sempre al dia de totes les novetats. Avui amb més força i passió que mai!

Oriol Plana

Plouen Crítiques

A les nou del matí d’avui dimarts, The Twelve estava a la graella de sortida amb totes les altres redaccions. Engegava motors pel moment en el qual el semàfor vermell s’apagués i arranquessin les Jornades de la Facultat Blanquerna 2011 a les 10h del matí.

El grup, prèviament organitzat, ha assistit a les conferències del matí , prenent notes i capturant imatges dels protagonistes. Seguidament ens hem hagut de moure a contracorrent per poder redactar els articles i publicar-los perquè vosaltres, els espectadors, gaudíssiu de l’experiència i el coneixement que poden aportar les xerrades.

El dia ha estat plujós, en qualsevol mena de sentit. La constant tempesta sobre Barcelona no ens ha deixat tranquils en tot el dia. Ha produït un col•lapse a l’hora de moure’ns per l’exterior de la Facultat i és més, el problema de connexió a Internet ens ha dut a moments d’histèria col•lectiva. Però no temeu,The Twelve té piles i recarregables, així que finalment ens n’hem ensortit.

La secció de tarda ha estat moguda per part de tots. Dividits en petits grups hem assistit a tres conferències mentre que una altre part del grup ha recorregut amb paraigües,botes d’aigua i càmeres de fotografiar els carrers del Raval en busca de persones, cultura, gastronomia i diversió.

Ens n’hem adonat que el treball constant i conjunt pot funcionar. Es fonamental mantenir-nos units i poder ensortir-nos dia a dia. Avui ha sigut l’estampida de les Jornades, la sensació d’estrés ens ha absorbit en instants, i en certs moments no hem sapigut veure una solució. Tot i que queda molta feina per endavant, no ens rendim fàcilment.

Judith Fernández

La nova era: el món sostenible

El món del mercat ha canviat radicalment durant els últims anys. La manera de consumir i de fer publicitat dels vuitanta i fins i tot dels noranta no té res a veure amb la que tenim actualment.

Amb l’aparició de la televisió la societat del consum es va disparar, la gent comprava el que veia a la pantalla sense saber el que aquests productes oferien realment.

Els productes eren bons depenent de la seva marca, no importava la qualitat, el més important era el nom que portaven al seu embolcall.

Els estatus socials no es dividien depenent dels diners de cada individu sinó dels bens que aquest posseïa. Com afirmava Jean Baudillard, ric era aquell que tenia un Ferrari i no el que es guardava els diners en un calaix. Per tant, el ric era un gran consumidor de productes innecessaris.

Era relativament senzill fer publicitat d’un producte, les empreses tant sols havien de centrar-se en quatre elements; una marca, un missatge, uns mitjans massius i uns consumidors.

El tipus de publicitat depèn del consumidor. Per posar un exemple clar, podríem suposar que fa uns anys els consumidors eren com nadons, seguien el camí que els mitjans de comunicació els hi marcaven com si fossin els pares. El públic no escollia què volia veure, tant sols s’empassava el que els mitjans de comunicació li oferien; anuncis, programació, articles de diari, etc. La publicitat oferia i els consumidors consumien allò que veien, no escollien, tant sols es paraven davant la televisió i contemplaven el que el món els hi oferia. En conclusió, els consumidors eren passius i els medis de comunicació í l’empresa actius.

Aquest tipus de públic va canviar d’un any per l’altre, va ser un canvi explosiu, que ningú esperava, una transmutació revolucionària que durarà molts anys. Aquesta fisura tant profunda en els mitjans de comunicació és provocada per els consumidors, ja que com hem dit abans, són ells qui determinen el tipus de programació d’un mitjà.

Tot canvia quan el consumidor deixa de ser un organisme passiu. Apareixen noves tecnologies i el ciutadà és el primer d’utilitzar-les, els mitjans de comunicació es queden enrere. Ara el consumidor és més dominant, gràcies a Internet, aquest té més facilitat per donar la seva opinió i per ser escoltat.

La dinàmica s’ha capgirat, ara és el consumidor qui controla, qui porta l’arma, el nadó s’ha tornat adolescent i no en sóm conscients.

Un cop hem arribat a aquest punt, ens preguntem quina és la solució. En el passat, una sola condició era suficient perquè la marca es vengués, sortir a la televisió. Actualment aquesta condició ha passat a ser un dels esglaons que s’han de pujar per tal de que la marca es vengui, però no n’hi ha prou en tan sols un esglaó.

En aquests útims anys, sobretot durant la crisi, els consumidors eviten comprar articles inútils i innecessaris, a més les veus corren molt ràpid i ja no importa la marca sinó la qualitat del producte.

Ara el que es plantegen les marques és com arribar als consumidors d’una manera original, i la millor forma de fer-ho és convertint la seva empresa en una mena de ONG. Moltes marques com Nike,Pepsi o Coca Cola ja ho estan portant a terme. S’han centrat en els temes que més preocupen als ciutadans, pretenen fer-nos veure que vetllen per un futur sostenible, i ho fan amb anuncis basats en el medi ambient, la solidaritat, la educació i el treball.

En conclusió, el món de la comunicació ha canviat molt en els últims anys. Mentre antigament ens conformàvem consumint el que els mitjans ens oferien, ara és totalment al contrari, els mitjans ens ofereixen el que els consumidors volem veure. La societat espera un futur sostenible i les marques ens ofereixen.

Estrella Dorca

Grans canvis en la publicitat

La conferència sobre el Futur sostenible de les marques ha estat moderat per Josep Rom, que ha introduït al convidat Ferran Rodés i la seva companya Susana Martinez, responsables de l’empresa HAVAS, creada ben a prop de la Facultat de Comunicació Blanquerna, al carrer Tusset.

Els convidats han fet un breu resum de tot el que suposa la modernització de les marques a través d’una estratègia de mercat basada en la sostenibilitat.

Amb l’ajuda d’un Power Point amb molts continguts tècnics, com gràfiques o esquemes indescriptibles sobre el mercat, els convidats han aconseguit que entenguéssim com funcionava aquest món i aquests esquemes tant recargolats.

S’ha parlat sobretot dels canvis que ha patit la publicitat en els últims 50 anys, com s’enfocava abans i com s’hauria d’enfocar actualment .

Estrella Dorca

La demagògia de la realitat

Aquesta tarda amb motiu de les jornades Blanquerna ha tingut lloc la conferència Anticatalanisme i els valors democràtics en els mitjans de comunicació.
Xavier Casals, Alex Salmon i Rafael Xambó han intentat mostrar des de diferents punts de vista el món de l’anticatalanisme i el catalanisme, basant-se en l’ús que fan els mitjans de comunicació d’aquests conceptes.

Ferran Espada, director d’edició d’El Punt de Barcelona, ha inicat l’acte deixant clara la diferència entre l’anticatalanisme i el catalanisme. Deixant molt clar que el primer d’ells ha de ser vist com un projecte polític i el segon com un reconeixement cultural i polític de la nació catalana.
En els últims temps s’ha creat una relació directa dels mitjans de comunicació amb el projecte polític de l’anticatalanisme. Alguns d’ells titllen el catalanisme de ser el culpable d’un futur trencament de la unitat d’Espanya.
Ha sigut en aquest punt en el que ha volgut emfatitzar la manipulació que es fa des d’alguns mitjans . Molts d’ells introdueixen en un mateix paquet a tota la ciutadania catalana, provocant d’aquesta manera el que s’anomena “Catalanofobia”.
Actualment hi ha una certa por a la falta d’homogenització d’Espanya i una absència de referents culturals a favor de la pluralitat.

Xavier Casals, historiador i professor de la Universitat Ramon Llull ha afirmat mitjançant diferents arguments que l’anticatalanisme no és un concepte nou,sempre ha estat present. Abans hi havia diferents línies, ara s’han homogenitzat. “ El que està passant és que ha guanyat l’anticatalanisme valencià i s’ha exportat a molts indrets d’Espanya, convertint-lo en un patró”.
Des d’aquest punt de partida s’ha centrat en la llibertat d’expressió i ha presentat els problemes que poden provocar les multes lingüístiques.
“Les multes lingüístiques permeten inflar els discursos anticatalanistes, és per això que el govern hauria d’informar del funcionament d’aquestes i de les pautes que es segueixen per aplicar-les.”
Finalment ha volgut acabar la seva intervenció fent una crida a la reflexió per part dels catalans. “Hem de deixar de fer discursos de victimisme”.

Alex Salmon, un dels col•laboradors habituals de diversos mitjans de comunicació, ha volgut deixar clar que és una equivocació que des de Catalunya es cregui que la dreta espanyola està en contra de Catalunya.
“Des de l’arribada de Jose Maria Aznar al poder l’any 1996 fins el dia d’avui amb el govern de Jose Luis Zapatero, les relacions entre Catalunya i Espanya s’han complicat.”
L’acte ha acabat amb la intervenció del sociòleg valencià Xavier Casals que ha presentat quina és la visió de l’anticatalanisme des del País Valencià. Aquest s’ha convertit en una cosa quotidiana i habitual a Valencia, és utilitzat per molts com un mitjà per fer xantatge.

Segons Xavier Casals els catalans han de veure als valencians com un laboratori de la dreta espanyola. “ Els valencians som el vostre passat i també som el vostre futur. El que passa a València pot passar a Catalunya."

Els tres conferenciants han coincidit en apuntar que han de desaparèixer els valors antidemocràtics que fomenten la dinàmica separada entre Catalunya i Espanya.

Cristina Casaprima