El món del mercat ha canviat radicalment durant els últims anys. La manera de consumir i de fer publicitat dels vuitanta i fins i tot dels noranta no té res a veure amb la que tenim actualment.
Amb l’aparició de la televisió la societat del consum es va disparar, la gent comprava el que veia a la pantalla sense saber el que aquests productes oferien realment.
Els productes eren bons depenent de la seva marca, no importava la qualitat, el més important era el nom que portaven al seu embolcall.
Els estatus socials no es dividien depenent dels diners de cada individu sinó dels bens que aquest posseïa. Com afirmava Jean Baudillard, ric era aquell que tenia un Ferrari i no el que es guardava els diners en un calaix. Per tant, el ric era un gran consumidor de productes innecessaris.
Era relativament senzill fer publicitat d’un producte, les empreses tant sols havien de centrar-se en quatre elements; una marca, un missatge, uns mitjans massius i uns consumidors.
El tipus de publicitat depèn del consumidor. Per posar un exemple clar, podríem suposar que fa uns anys els consumidors eren com nadons, seguien el camí que els mitjans de comunicació els hi marcaven com si fossin els pares. El públic no escollia què volia veure, tant sols s’empassava el que els mitjans de comunicació li oferien; anuncis, programació, articles de diari, etc. La publicitat oferia i els consumidors consumien allò que veien, no escollien, tant sols es paraven davant la televisió i contemplaven el que el món els hi oferia. En conclusió, els consumidors eren passius i els medis de comunicació í l’empresa actius.
Aquest tipus de públic va canviar d’un any per l’altre, va ser un canvi explosiu, que ningú esperava, una transmutació revolucionària que durarà molts anys. Aquesta fisura tant profunda en els mitjans de comunicació és provocada per els consumidors, ja que com hem dit abans, són ells qui determinen el tipus de programació d’un mitjà.
Tot canvia quan el consumidor deixa de ser un organisme passiu. Apareixen noves tecnologies i el ciutadà és el primer d’utilitzar-les, els mitjans de comunicació es queden enrere. Ara el consumidor és més dominant, gràcies a Internet, aquest té més facilitat per donar la seva opinió i per ser escoltat.
La dinàmica s’ha capgirat, ara és el consumidor qui controla, qui porta l’arma, el nadó s’ha tornat adolescent i no en sóm conscients.
Un cop hem arribat a aquest punt, ens preguntem quina és la solució. En el passat, una sola condició era suficient perquè la marca es vengués, sortir a la televisió. Actualment aquesta condició ha passat a ser un dels esglaons que s’han de pujar per tal de que la marca es vengui, però no n’hi ha prou en tan sols un esglaó.
En aquests útims anys, sobretot durant la crisi, els consumidors eviten comprar articles inútils i innecessaris, a més les veus corren molt ràpid i ja no importa la marca sinó la qualitat del producte.
Ara el que es plantegen les marques és com arribar als consumidors d’una manera original, i la millor forma de fer-ho és convertint la seva empresa en una mena de ONG. Moltes marques com Nike,Pepsi o Coca Cola ja ho estan portant a terme. S’han centrat en els temes que més preocupen als ciutadans, pretenen fer-nos veure que vetllen per un futur sostenible, i ho fan amb anuncis basats en el medi ambient, la solidaritat, la educació i el treball.
En conclusió, el món de la comunicació ha canviat molt en els últims anys. Mentre antigament ens conformàvem consumint el que els mitjans ens oferien, ara és totalment al contrari, els mitjans ens ofereixen el que els consumidors volem veure. La societat espera un futur sostenible i les marques ens ofereixen.
Estrella Dorca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada